23.3.08

La demagògia de l'aigua





Sobre el debat que s’està produint per la portada d’aigua de Tarragona a Barcelona, vull fer un seguit d’observacions:


  • Tarragona no té aigua que li sobra, si ens abastim del ministransvasament és que hi ha un dèficit hídric important (solucionable, amb voluntat política, amb mesures d’estalvi d’aigua, que haurien de permetre a mig termini reduir la dependència de l’Ebre).
  • És cert que no es portarà aigua de l’Ebre directament a Barcelona (tot arribarà lamentablement), però en transvasem de dues comarques més amunt, que els pous es recuperen després d’estar anys castigats abans de l’arribada de l’aigua del ministrasvassament (un contrasentit).
  • Pensar que la solució de portar aigua a Barcelona serà puntual és difícil de creure, la situació ve d’una desplanificació territorial d’anys, que ha posat tots els esforços en desenvolupar desproporcionadament unes zones de Catalunya en detriment d’altres.
  • Tot sembla indicar que se’ns comença a preparar el terreny per començar amb qüestions “puntuals” i “d’excepcionalitat”, per després tenir-ho més fàcil per justificar definitivament una interconnexió de xarxes.
  • Per últim, el xou oportunista que CiU de Tarragona està organitzant, amb benefactors pseudoecologistes al capdavant, és incomprensible i miserable després de recolzar el PHN insolidari del PP. Confirma un “tot s’hi val” per erosionar a qualsevol preu i per qualsevol cosa els partits “okupes” del tripartit. Una mica de seriositat.
Recomano l'entrevista a Ramon Folch que publica El Punt, amb un grapat de coses interessants a tenir en compte.

1 comentaris:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Ho reconec. El tema de l’aigua no és el meu fort. Dit això, la que està organitzant el conseller Baltasar amb el projecte del trasllat d’aigua del Segre, amb formes i maneres del tot impresentables, em preocupa de manera doble.

El primer motiu de preocupació és que no em sembla massa adient de cara al que anomenem “nova cultura de l’aigua” que es proposin actuacions que reincideixen en el que, en ocasió del desviament de l’Ebre, eren motiu de queixa justificada per part de sectors amplis de la població, de les institucions, de la pagesia i de les plataformes ciutadanes. La sequera és evident, les solucions del tot complexes.

Les evidències i les solucions requereixen molta capacitat de diàleg, de comunicació multidireccional i de relació constant amb els sectors que poden aportar les seves consideracions (des del món acadèmic i tècnic fins als àmbits diversos de la producció agrícola, passant per les entitats i grups que s’estan pronunciant aquests dies). Baltasar incomunica. Ho dic clarament, en matèria mediambiental i d’habitatge, enyoro Salvador Milà. En Milà molestava a tot l’establishment econòmic i fàctic (bon senyal) i Maragall, sensible a aquests prohoms, el va treure del govern. Baltasar incomunica. La seva fotografia amb l’empresari constructor Reyna, va ser una errada nefasta en la culminació d’una llei d’habitatge bastant positiva en la qual hi intervenien sectors amb més dret a la fotogènia política (sindicats, per exemple) que no pas aquest home de negocis. Amb l’aigua, que no és el meu fort, tornem-hi amb les males maneres. No ho dic jo. Ho diuen els companys i companyes d’ICV de Lleida amb veus més autoritzades (i enteses) que la meva, com ara el diputat infatigable i heroic Francesc Pané.

La feina bruta del tripartit passarà factura electoral a ICV-EUIA (aquesta és la meva segona preocupació, segona i secundària). Que no pateixi Montilla, el PSC és una màquina electoral que es creix davant de les adversitats (mireu el tsunami de les legislatives, envoltat de crisis d’infrastructures). Que no pateixi ERC. Prou en tenen, aquests darrers, amb resoldre la seva divisió amb un salt mortal sense compromisos en direcció al 2014, l’any de la proclamació de la república independent de Catalunya.

Avui no tocaré l’altra pota del pastís de govern d’ICV-EUIA, doncs, com em passa amb l’aigua, de policíes, lladres i serenos, no en soc expert (ni ganes).

La preocupació preferent, però, és que la cultura de l’aigua ha de ser part primordial d'una visió diferent de les coses en matèria ambiental i, perquè no, cultural i civilitzatòria. Les cultures de resposta a les situacions complexes necessiten concurrència de sectors i cap marge a la improvisació. Per parlar d’aigua, s’han d’escoltar les opinions dels tècnics, dels experts, dels acadèmics, dels ambientalistes, dels pagesos, dels consumidors i de les institucions del territori. De passada, els que no entenem de que va de tot plegat, acabarem tenint una mica més de cultura. De cultura de l’aigua.

Aquestes dues preocupacions, per ordre, em suggereixen que no és feina dels militants d’ICV haver de fer o haver de defensar la feina mal feta del conseller de torn. Tenim agendes socials molt properes per atendre. Ho fem de manera altruïsta.